El sentit de l’humor d’en Rossini

Ciro in Babilonia o La caduta di Baldassare, és la cinquena de les trenta-nou òperes que Gioachino Antonio Rossini (1792-1868) va escriure en els seus només disset anys de composició operística. I és que en aquest estrés de feina alguna nota “repetida” havia de reutilitzar.

El 8 de gener de 1812 estrena L’inganno felice al Teatro San Moisè (Venècia), i un parell de mesos tard, el 14 de març, dóna a conèixer al públic del Teatro Comunale (Ferrara), l’òpera seriosa Ciro in Babilonia. Què fa Rossini davant de la immediatesa d’aquesta darrera estrena? Doncs…copiar la simfonia (fins a cert moment els italians empreen la paraula simfonia com a sinònim d’obertura) de L’inganno felice, que alhora, i en part, va ser copiat d’un segon tema d’una primerenca simfonia en re major escrita l’any 1808. Però per aquell públic de la primera meitat del segle XIX, l’autocòpia no era important sempre que les obres hagessin estat estrenades en ciutats diferents, com és el cas. A més a més, cal tenir en compte que l’audiència d’aquesta època continuava sent bastant “impresentable”. Per començar, anar a un teatre d’òpera era com anar a un acte social, on la gent podia asseure’s, passejar pels passadissos, o podia mejar, o bé, fins i tot, jugar a les sales de joc (molts dels teatres d’òpera tenien espais acondicionats per jugar-hi diners, els anomenats ridotti o casini). Tenint en compte els codis de comportament social de l’època, no era moda que una part benestant del públic arribés puntual a la representació, i a mesura que anava entrant el més normal era saludar-se amb els coneguts en el volum de veu que fos necessari. I enmig d’aquest guirigall, de tant en tant, es podia escoltar el xiulet del director d’escena que, per cridar l’atenció del públic, anunciava un canvi de decorat i les maquinàries es començaven a moure. O el que encara és més “grotesc”, es podia escoltar una campana que preparava l’arribada d’una important ària cantada per una prima donna, i un cop acabada aquesta intervenció el públic expressava què li havia semblat de manera clara i directa amb aplaudiments, exclamacions, insults,… i continuava amb el seus afers “qüotidiants” que havia portat a terme fins aquell moment.

En Rossini, que coneixia bé el públic de la seva època i les seves costums, decideix incorporar un ària bastant especial en aquest segon acte de Ciro in Babilonia, en un moment on la calor, el soroll i les males olors daurien posar dels nervis als assistents. Es tracta d’una aria del sorbetto, és a dir, una ària de menys importància quan el públic es prenia un sorbet per refrescar-se (fent el consegüent soroll amb les culleretes), i cantada per a una secunda donna. Però és que a més a més, i tenint en compte que en Rossini tenia un sentit de l’humor bastant llarg i que s’havia prèviament qui interpretaria aquesta melodia, va escriure aquesta ària (Chi disprezza gl’infelice) per a la cantant, Anna Savinelli, en la que només havia de cantar una sola nota. Anys més tard, el mateix Rossini ho explica a Hiller d’aquesta manera: ”Jo tenia una horrible secunda donna. No només era impossiblement lletja, sino que la seva veu era menyspreable. Després d’una minuciosa investigació vaig descobrir que només tenia una nota que podia cantar bé, el si bemoll per sota del do [central]. I per tant, vaig escriure-li una ària en la que no hi havia cap més nota que no fos aquesta. (…) això va satisfer a l’audiència i la-meva-cantant-d’una-sola-nota va ser tremendament feliç amb el seu triomf”.

El magatzem de música d'en Rafael Guàrdia i Granell

Heu entrat mai a Casa Beethoven? Sí, aquella botigueta de les rambles situada a la plaça de la Virreïna al costat de la Boqueria? Entreu-hi, i formareu part de la gran quantitat de músics il·lustres i/o anònims que han trepitjat aquell terra des de 1880.

Efectivament, fa més d’un segle que existeix aquest establiment, conegut en aquells temps com el magatzem de música de “Can Guàrdia”, on s’hi podia comprar tot tipus de música: els clàssics, els desconeguts d’aquells temps (Borodin, Balakirev, Moussorgski,…), obres dels compositors barcelonins i espanyols de l’època, i la naixent música provinent d’Amèrica.

I és que en Rafael Guàrdia i Granell (1845-1908), creador d’aquest establiment, va ser un editor sempre preocupat per donar a conèixer al public barceloní les “novedades musicales”, en un moment en el que les gravacions sonones, encara a les beceroles, trigarien uns quants anys en arribar, i per tant, la funció pol·linitzadora de donar a conèneixer la música de moda a la Barcelona de finals del segle XIX, requeia encara en mans l’edició en format paper.

Tot i els orígens incerts d’en Rafael Guàrdia com  editor, se sap que va crear un establement, previ al de les rambles, d’edició musical i venda d’instruments al passatge Bacardí, aprop de la Plaça Reial,  l’any 1878. Guàrdia, Rabassó i companyia, tal com es deia la societat mercantil, estava formada per deu socis, que en veure els pocs guanys i l’enorme dèficit acumulat en tan sols un any, decideixen tancar l’establiment a finals del 1879. De manera que, en Rafael Guàrdia agafa les seves planxes per a la impressió de partitures, els seus coneixements d’editor i la seva agenda de contactes nacionals i internacionals i s’estableix a la Rambla San José, 29 (l’actual Casa Beethoven).

Aquell magatzem, on hi va treballar en Lluís Millet (fundador de l’Orfeó Català) quan encara era un nen, era, a més a més d’una botiga d’intruments i partitures, un lloc de trobada pels músics i afeccionats que volien conèixer les novetats que en Guàrdia s’havia preocupat de portar de fora de Barcelona. Músics com en Vives, en Granados, l’Albéniz, i molts d’altres, entraven i sortien de “Can Guàrdia” amb la intenció de comprar partitures, tocar les seves obres al piano de la botiga, o simplement fer tertúlia amb qualsevol que es trobés al magatzem. Era com estar a casa. Quatre parets que van tenir el privilegi d’escoltar les conferències primerenques de l’Associació Wagneriana a Barcelona abans de tenir una seu estable.

Entre tots aquests músics de renom era fàcil trobrar-se en “Pedrito”, diminutiu amb el que era conegut en Pere Astort, un dels dependents de l’establiment, assentat al piano tocant alguna de les “novedades musicales” que en Rafael li enviava des de l’estranger durant els seu viatges, o que l’editor rebia directament d’algun editor europeu. O bé, els mateixos professors de música que provaven la complexitat de les peces per aconsellar-les als seus alumnes.

L’editor de les rambles, que era molt popular i conegut, havia obtingut la medalla de plata a l’Exposició Universal de Barcelona l’any 1888 (com així queda constància en el llibre oficial de la mateixa), comença a editar l’any 1896 Guía musical, boletín de novedades musicales, avisos, noticias y anuncios, on es pot llegir entre els fulls d’aquesta publicació, l’edició d’un hit de l’època com va ser After the ball (Después del baile), i l’edició d’obres de L. M. Gottschalk. Aquest pianista i compositor nascut a New Orleans al carrer Rampart, molt aprop de la plaça Congo, va ser molt conegut arrel dels concerts que donà per Europa i a Espanya.

Malgrat l’efervescència musical que es respirava a “Can Guàrdia”, l’editor de les rambles es veu “obligat” a deixar d’en mica en mica el seu establiment, per dues raons: per motius de salut i també per l’expansió que va fer l’editor Luís Dotesio portant a terme una política d’annexionament a la matriu de Bilbao d’editorials estatals. Tal com es pot veure a l’Anuari Riera de 1902, l’establement canvia de nom i passa a anomenar-se Casa Dotesio Sociedad Anónima. En Dotesio, que ja havia comprat altres magatzems de música per Espanya, decideix adquirir en aquesta estratègia comercial tres establiments més a Barcelona: l’establiment d’en Ramon Fornell (Universo Musical), Juan Bautista Pujol (situat al Portal de l’Àngel 1 i 3, i Hijos de Andrés Vidal y Roger (del carrer Ample 35).

El 19 de desembre de 1908 moria a Barcelona en Rafael Guàrdia d’una paràl·lisi progressiva, l’editor de l’establiment de les rambles que tanta vida musical va donar a la Barcelona de l’últim terç del segle XIX.

Uns anys més tard, després de passar per diferents mans i noms, l’antic establiment de “Can Guàrdia”, es converteix en l’actual Casa Beethoven, fundada per Lluís Jordà l’any 1915.