El sentit de l’humor d’en Rossini

Ciro in Babilonia o La caduta di Baldassare, és la cinquena de les trenta-nou òperes que Gioachino Antonio Rossini (1792-1868) va escriure en els seus només disset anys de composició operística. I és que en aquest estrés de feina alguna nota “repetida” havia de reutilitzar.

El 8 de gener de 1812 estrena L’inganno felice al Teatro San Moisè (Venècia), i un parell de mesos tard, el 14 de març, dóna a conèixer al públic del Teatro Comunale (Ferrara), l’òpera seriosa Ciro in Babilonia. Què fa Rossini davant de la immediatesa d’aquesta darrera estrena? Doncs…copiar la simfonia (fins a cert moment els italians empreen la paraula simfonia com a sinònim d’obertura) de L’inganno felice, que alhora, i en part, va ser copiat d’un segon tema d’una primerenca simfonia en re major escrita l’any 1808. Però per aquell públic de la primera meitat del segle XIX, l’autocòpia no era important sempre que les obres hagessin estat estrenades en ciutats diferents, com és el cas. A més a més, cal tenir en compte que l’audiència d’aquesta època continuava sent bastant “impresentable”. Per començar, anar a un teatre d’òpera era com anar a un acte social, on la gent podia asseure’s, passejar pels passadissos, o podia mejar, o bé, fins i tot, jugar a les sales de joc (molts dels teatres d’òpera tenien espais acondicionats per jugar-hi diners, els anomenats ridotti o casini). Tenint en compte els codis de comportament social de l’època, no era moda que una part benestant del públic arribés puntual a la representació, i a mesura que anava entrant el més normal era saludar-se amb els coneguts en el volum de veu que fos necessari. I enmig d’aquest guirigall, de tant en tant, es podia escoltar el xiulet del director d’escena que, per cridar l’atenció del públic, anunciava un canvi de decorat i les maquinàries es començaven a moure. O el que encara és més “grotesc”, es podia escoltar una campana que preparava l’arribada d’una important ària cantada per una prima donna, i un cop acabada aquesta intervenció el públic expressava què li havia semblat de manera clara i directa amb aplaudiments, exclamacions, insults,… i continuava amb el seus afers “qüotidiants” que havia portat a terme fins aquell moment.

En Rossini, que coneixia bé el públic de la seva època i les seves costums, decideix incorporar un ària bastant especial en aquest segon acte de Ciro in Babilonia, en un moment on la calor, el soroll i les males olors daurien posar dels nervis als assistents. Es tracta d’una aria del sorbetto, és a dir, una ària de menys importància quan el públic es prenia un sorbet per refrescar-se (fent el consegüent soroll amb les culleretes), i cantada per a una secunda donna. Però és que a més a més, i tenint en compte que en Rossini tenia un sentit de l’humor bastant llarg i que s’havia prèviament qui interpretaria aquesta melodia, va escriure aquesta ària (Chi disprezza gl’infelice) per a la cantant, Anna Savinelli, en la que només havia de cantar una sola nota. Anys més tard, el mateix Rossini ho explica a Hiller d’aquesta manera: ”Jo tenia una horrible secunda donna. No només era impossiblement lletja, sino que la seva veu era menyspreable. Després d’una minuciosa investigació vaig descobrir que només tenia una nota que podia cantar bé, el si bemoll per sota del do [central]. I per tant, vaig escriure-li una ària en la que no hi havia cap més nota que no fos aquesta. (…) això va satisfer a l’audiència i la-meva-cantant-d’una-sola-nota va ser tremendament feliç amb el seu triomf”.